Una de les poques mesures de protecció que van poder prendre les autoritats institucionals, així com la societat civil, va ser la construcció de refugis per a la població. La primera administració pública que va encarar el problema de forma immediata va ser l’Ajuntament de Barcelona que va crear un Servei de Defensa Pasiva Antiaèria.
La construcció dels diversos tipus de refugi era condicionada pel lloc on s’havia d’ubiar. Per exemple, a les zones amb cases de poca alçada (2 o 3 pisos) els refugis tipus claveguera eren els més adients i més econòmics. Per altra banda, els barris amb edificis de cinc plantes, els refugis no podien passar per sota dels carrers perquè hi havia el perill d’enfosnament del propi edifici.
El número de persones que podien tenir cabuda en un refugi estava condicionat per la disponibilitat d’oxigen a l’interior del mateix. La capacitat de resistencia dels refugis era determinada pel material que cobria els refugis. La major part tenia capacitat per suportar les explosions de bombes que no sobrepassaven els 100 kg. A la ciutat de Barcelona es van reutilitzar les línies de metro i tren com a refugis per optimitzar recusos.
Les mesures de protecció que van prendre les autoritats institucionals, així com la societat civil, van ser construir refugis antiaeris.
ResponEliminaEs construien en llocs concrets al voltant de cases baixes.I el text esta molt bé explicat.