A Catalunya, com gairebé a tota la zona republicana, la fam constituí un autèntic flagell, i fins i tot se’n va dir “l’epidèmia de la fam”. A la tardor del 1936 començaren les cues davant de botigues i mercats per poder adquirir aliments de primera necessitat. Les autoritats institucionals reprimiren en un primer moment aquestes cues per considerar-les manifestacions derrotistes, però acabà per acceptar-les i a més, implantà el racionament a mitjans de 1937.
De tots els productes racionats, només el pa i el tabac foren repartits amb regularitat. La gent, lliurada als propis recursos, amb les botigues i els mercats buits, hagué de recórrer al mercat clandestí on els preus eren molt elevats perquè els productes costaven de trobar i el seu transport comportava molt risc.
Els soldats també passaren gana però no de forma tan accentuada com la població civil. El menjar sempre era el mateix: llenties i xuscos, trossos de pa per acompanyar els llegums i les llaunes de conserva. L’alimentació de les famílies seguia sempre la mateixa pauta: sopes de pa, alguns purés, verdures i una ració molt escassa de pa. Aliments com l’oli, la mantega, el llard o la llet mancaren al llarg de tota la guerra, a part és clar de la carn i el peix que eren introbables.
A part de la manca d’aliments, s’hi ha d’afegir la gran inflació que anà apareixent i que feia que, si casualment es trobava un producte per poder comprar, el seu preu estava del tot encarit. La República havia emès nombrosos bitllets durant el temps de guerra, així com moltes poblacions i sindicats. I cap al final de la guerra, quan ja se sabia que les tropes rebels no acceptarien cap moneda que no fos anterior al 18 de juliol de 1936, per poder comprar qualsevol cosa només valia la moneda d’abans de la guerra i els duros de plata, molt escassos. Així doncs la moneda republicana patí una progessiva depreciació, és a dir, va perdre tot el valor.
La pujada dels preus feu molt de mal a la població els sous de la qual es van mantenir. Per exemple, un obrer no qualificat no arribava a cobrar 400 pessetes al mes l’any 1938.
A part d’aquests aspectes que feren desestabilitzar la situació, cal afegir-ne un altre: els refugiats d’altres zones de l’estat espanyol que vingueren a Catalunya i que feu créixer la població de forma desmesurada. A finals de 1938 hi havia un milió de refugiats a Catalunya: un 34% eren d’Extramadura i Madrid, un 15% andalusos, un 12% asturians i càntabres, un 5% bascos i un 4% aragonesos.
La fam i la penuria a catalunya era molt cruel perque la gent feia unes cues molt llargues per entrar als supermercats,només el pa i el tabac foren repartits amb regularitat.Els soldats també pasaven fam però no tant com la gent civil.
ResponEliminaLa pujada dels preus va fer molt de mal a la població.En aquest text es reflexiona la vida la vida dels catalans en aquells temps de penuria.