L'Església

La guerra civil aviat va ser bautitzada com una creuada nacional. Les pèssimes relacions de l’església amb l’esquerra ja venia del segle XIX, però fou en el segle XX quan s’aguditzaren els problemes. En el territori republicà foren assassinats a prop de 7.000 clergues i va desaparèixer el culte religiós, a més de l’incendi de diversos temples.

Davant d’aquests fets, l’església va donar suport als sublevats obertament amb una carta de l’episcopat espanyol l’1 de juliol del 1937:

“La guerra és, doncs, com un plebiscit armat. La lluita blanca dels comicis de febrer de 1936, en què la manca de consciència política del govern nacional donà arbitràriament a les forces revolucionàries un triomf que no havien aconseguit a les urnes, es transforma per la consciència civicomilitar, en les lluita cruenta d’un poble partit en dues tendències: l’espiritual, de la banda dels sublevats, que va sortir a la defensa de l’ordre, la pau social, la civilització tradiconal i la pàtria, i molt ostensiblement, en un gran sector per a la defensa de la religió; i de l’altra banda, la materialista, la anomeneu-la marxista, comunista, o anarquista, que va voler substituir la vella civilització d’Espanya, amb tots els seus sectors, per la novíssima “civilització” dels soviets russos. (...)”