Des dels primers moments de l’aixecament militar, dones de totes les organitzacions antifeixistes havien fet llur aportació en els enfrontaments als carrers i, finalment moltes havien triat d’entrar a les milícies populars. Les Milícies eren un exèrcit voluntari i popular que va a anar al front per lluitar contra els nacionals, però amb unes característiques diferents a la dels exèrcits tradicionals: rebutjava la típica disciplina i jerarquia, es respectava la igualtat entre soldats i oficials en els temes de sous, salutacions i àpats.
Tot i que moltes dones volien a anar a lluita al front, a primera línia de foc, amb una llei aprovada l’octubre de 1936 quedaven excloses dels combats, deixant la possibilitat de quedar-s’hi com a voluntàries d’activitats culturals o infermeres.
El treball a la reraguarda
A partir de la tardor s’havia difós la consigna “L’home al front i la dona a la reraguarda”. S’havia trencat la visió tradicional del paper de la dona: algunes d’elles havien anat al front, i a la reraguarda moltes es van convertir en caps de família, doncs els homes eren a la guerra. Les fàbriques eren plenes de dones que cosien uniformes per als milicians, fabricaven armament, i fins i tot algun vehicle blindat.
La nova situació obria noves reivindicacions de les dones per poder emancipar-se, una d’elles fou l’equiparació del treball i dels salaris de les dones amb els dels homes. Es va reconèixer des de les institucions el dret històric de les dones a adaptar-se i formar-se professionalment cap a àmbits fins aleshores exclusivament masculins amb igualtat de tracte i sou entre ambdós sexes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada